La plaça de braus de la localitat continua dreta malgrat dècades de silenci, deteriorament i incertesa
Al carrer del Far de Figueres, darrere d’unes façanes castigades pel temps, encara resisteix un dels edificis més singulars de la capital de l’Alt Empordà. La plaça de braus, amb els seus murs de tonalitats groguenques, els arcs de maó i les portes tancades, forma part d’un paisatge urbà que molts veïns han vist tota la vida. Tot i això, el pas dels anys i la manca d’un ús estable han transformat aquest espai en una construcció silenciosa, allunyada de l’activitat que va arribar a tenir durant bona part del segle XX.
Dos recintes històrics
La història taurina de Figueres no va començar exactament amb l’edifici monumental que ha arribat fins als nostres dies. Abans de la seva construcció ja hi havia hagut un recinte molt més modest a la mateixa zona del carrer del Far, conegut antigament en castellà com a carrer de l’Alfar. Aquella primera plaça tenia unes dimensions reduïdes i, amb dificultats, podia acollir aproximadament 1.500 espectadors.
Aquest primer espai es va inaugurar el 4 de juliol de 1886 amb la participació de Miguel Navarro, conegut artísticament com a «Cartagenero». La seva existència demostra que, a finals del segle XIX, Figueres ja comptava amb una afició prou nombrosa per justificar la construcció d’un recinte permanent. Tanmateix, aquella plaça aviat va quedar petita davant l’interès que despertaven els espectacles i les celebracions populars.
Pocs anys després es va impulsar una construcció molt més ambiciosa. La nova plaça, que correspon a l’edifici actual, es va situar a l’eixample que creixia entre els carrers de Vilallonga, Progrés i el Far. Va ser inaugurada els dies 3 i 4 de maig de 1894, coincidint amb les Fires i Festes de la Santa Creu, una de les celebracions més importants del calendari figuerenc.
La data de 1894 encara es pot observar en alguns elements ornamentals del recinte. És una xifra que funciona gairebé com una acta de naixement gravada sobre l’edifici i que permet entendre la seva antiguitat. Des d’aleshores han passat més de cent trenta anys, un període durant el qual la ciutat ha canviat profundament, tant en la seva configuració urbana com en els seus costums socials.
La plaça nova tenia una capacitat molt superior a la del primer recinte. Les seves graderies, els diferents nivells i les llotges permetien reunir diversos milers de persones. Durant dècades va ser un dels grans escenaris de Figueres, especialment durant les festes locals, quan els carrers s’omplien de visitants procedents de diferents punts de l’Empordà i de les comarques veïnes.
La memòria de Figueres
Per la seva arena van passar figures conegudes de la tauromàquia, però l’edifici no va ser únicament un lloc relacionat amb les curses de braus. Com moltes altres places d’aquesta mena, també va formar part de la vida social i festiva de la ciutat. Aquests recintes, gràcies a la seva forma i capacitat, sovint funcionaven com a grans punts de trobada per a activitats multitudinàries.
Amb el canvi dels hàbits culturals, la disminució de l’interès pels espectacles taurins i la transformació del debat social al voltant de la tauromàquia, l’activitat va anar perdent força. Les darreres curses es van celebrar al voltant de l’any 2000. A partir d’aquell moment, la plaça va deixar de tenir una programació regular i va començar una etapa marcada pel tancament, la falta de manteniment i el deteriorament progressiu.
Aquesta situació ha provocat que la imatge exterior de l’edifici desperti una barreja de nostàlgia i preocupació. Les pintades, els desperfectes, les humitats i el desgast dels materials contrasten amb l’elegància que encara es pot intuir en els arcs, les finestres i la composició de la façana. Fins i tot en el seu estat més fràgil, el recinte manté una presència arquitectònica que resulta difícil d’ignorar.
Patrimoni en risc
La defensa d’aquest edifici no obliga a compartir l’activitat per a la qual va ser construït. El patrimoni es pot conservar des d’una mirada crítica i contemporània. Protegir una antiga plaça de braus no significa necessàriament recuperar els espectacles taurins, sinó reconèixer que la construcció explica una part de la història social, cultural i urbanística de Figueres.
Els edificis històrics són documents construïts amb pedra, maó, ferro i fusta. Les seves formes permeten conèixer les tècniques arquitectòniques d’una època, però també les maneres de relacionar-se i de celebrar de les generacions anteriors. Quan un immoble d’aquestes característiques desapareix, no es perd únicament una façana: es trenca una part del relat de la ciutat.
Un futur possible
La plaça de braus podria tenir una nova vida sense reproduir necessàriament la funció original. La rehabilitació d’edificis històrics permet adaptar-los a usos culturals, esportius, educatius o ciutadans, sempre que les intervencions respectin els elements arquitectònics més valuosos. Un espai d’aquesta capacitat podria acollir concerts, representacions teatrals, exposicions, fires, activitats juvenils o esdeveniments vinculats a la cultura de l’Empordà.
Abans de decidir qualsevol transformació, seria indispensable efectuar una diagnosi tècnica rigorosa. Caldria analitzar l’estabilitat dels murs, l’estat de les cobertes, les graderies, els accessos i els elements decoratius. Una rehabilitació responsable també hauria de preveure l’accessibilitat, la seguretat, l’eficiència energètica i la integració del recinte amb els carrers del seu entorn.
La recuperació no hauria de limitar-se a una operació estètica. El projecte podria incorporar un espai d’interpretació dedicat a explicar la història de l’edifici, des de la primera plaça de 1886 fins al recinte inaugurat el 1894, passant pels anys de màxima activitat i pel seu posterior abandonament. Fotografies, cartells, testimonis orals i documents antics ajudarien a preservar una memòria que encara forma part de moltes famílies figuerenques.
També seria important obrir un procés de participació ciutadana. Els veïns, les entitats culturals, els historiadors, els arquitectes i els col·lectius socials podrien aportar idees sobre els usos més adequats. Quan una ciutat participa en la recuperació del seu patrimoni, l’edifici deixa de ser una ruïna aliena i es converteix en un projecte compartit.
- Et Recomanem -
